Categories
Cultura japonesa Històric Reportatges

Sumo (1ª part)

Segons una llegenda, els orígens del poble japonès van dependre del resultat d’un combat de sumo, que  va enfrontar el deú Takemikazuchi amb el líder d’una tribu rival. Però deixant de banda aquesta llegenda, el que sí és cert és que el sumo és un esport amb una història de més de 1500 anys.

Si en voleu conèixer les normes, la terminologia, les instal·lacions i moltes més curiositats, no us perdeu aquest reportatge.

.

El sumo és indiscutiblement l’esport nacional del Japó, tot i que altres com el beisbol han guanyat molt terreny en adeptes i popularitat. Es diu que un dels motius és que en el ranking dels millors lluitadors, els primers llocs estan ocupats per no-japonesos.
Però és innegable que els estadis s’omplen quan se celebren els tornejos que enfronten, en el característic ring circular, els lluitadors que aspiren al títol de gran campió.

Orígens

Els primers combats de sumo eren una forma de ritual religiós, que es representaven juntament amb danses sagrades i obres de teatre dins dels terrenys dels temples. Durant el període Nara (segle VIII) el sumo va ésser introduït en les cerimònies de la Cort Imperial, i anualment es celebrava un festival de lluita amb música i dansa.

Al començament, el sumo era un esport que combinava elements de boxa i lluita, per tant molt més “brut” tècnicament parlant, però degut a la seva implicació amb la Cort Imperial, es van formular i establir unes normes i tècniques molt semblants a les vigents actualment.

Durant el shogunat Tokugawa o Període Edo (1603-1867) va significar una època de prosperitat per Japó; els grups de sumo professionals van organitzar-se per entretenir els plebeus i es va convertir en l’esport nacional del país. L’actual Associació Japonesa de Sumo té els seus orígens en aquests grups formats durant aquesta època.

El ring

La plataforma on se celebren els combats s’anomena dohyo i les seves parts estan marcades amb cordes fetes de palla d’arròs. El dohyo per fer entrenaments és diferent del dels combats. La superfície es cobreix amb una fina capa de sorra i els combats es fan dins de l’àrea circular, que fa poc més de 4,5 m de diàmetre.
A sobre, suspès amb cables, hi ha un teulat que simula un santuari sintoïsta, amb una gran borla a cada cantonada, representant les estacions de l’any: vermella (estiu), verda (primavera), blanca (tardor) i negra (hivern).

Els lluitadors de sumo es divideixen en dos equips: Est i Oest. Aquesta separació es fa sense seguir cap mena de criteri, però serveix per determinar per quina banda del ring han d’entrar. La zona per on accedeixen al cercle de combat s’anomena toku-dawara, i és una petita extensió del punt cardinal. La línia on es col·loquen per començar és la shikiri-sen.

Normes de combat

Sorprenen per la seva simplicitat. Un lluitador (rikishi) perd en qualsevol d’aquests casos:

  • Si toca el terra amb qualsevol part del cos que no siguin els peus
  • Si toca amb qualsevol part del cos (inclosos els peus) la corda que delimita el cercle, o surt fora de l’àrea.
  • Si perd el mawashi, la peça de roba que es porta en els combats
  • Si utilitza una tècnica no permesa, com per exemple donar cops de puny, estirar els cabells o donar puntades de peu a l’estómac de l’oponent, entre d’altres.

Els rikishi pugen al ring per ordre, de menor a major rang. Abans i després de la lluita realitzen tota una sèrie de cerimònies o rituals, que tot i que pot semblar estrany, sovint duren més que el combat en sí.

Àrbitre i jutges

Foto: usuari Flickr jpellgen

L’àrbitre o gyoji , que vesteix un quimono molt vistós, és qui entra al dohyo i crida als combatents pel seu nom. Quan és el moment de començar la lluita, fa un senyal amb el ventall i vigila els moviments del contrincants, alhora que els crida paraules encoratjadores.
Observant el combat hi ha 5 jutges vetllant pel compliment de les normes i que porten simples quimonos negres formals. Aquests es col·loquen als costats del dohyo, a baix; un se situa al costat oest, un a l’est, un al nord i dos al sud. Els jutges poden anular la decisió arbitral del gyoji o ordenar un nou enfrontament si no estan d’acord amb la decisió d’aquest.

.

Tornejos

El mes de gener marca l’inici de la temporada dels Grans Tornejos (Basho), i al llarg de l’any hi ha 6 events, de tal manera que cada dos mesos hi ha combats; Al gener, maig i setembre, a Tokyo; Al març, a Osaka; El juliol a Nagoya; I el novembre a Fukuoka. Durant els 15 dies que dura cada torneig, cada lluitador disputa un combat, cada dia amb un oponent diferent.
Al final de l’any, qui té major nombre de victòries sobre derrotes, és premiat amb la Copa de l’Emperador.

Hi ha 3 premis adicionals a cada torneig, però per ser elegit per un d’aquests premis cal haver guanyat almenys 8 dels 15 combats disputats:

  • Shukunsho, pel lluitador que ha guanyat al major nombre de yokozuna (grans campions) i ozeki (campions), tot i pertànyer a un rang inferior.
  • Kanto-sho, pel millor esperit lluitador
  • Gino-sho, per la millor tècnica

L’estadi de Tokyo on se celebren les lliutes és el Kokugikan.

El ranking de sumo (banzuke)

Després de cada Gran Torneig, s’actualitza el ranking del lluitadors, que sempre s’escriu en cal·ligrafia antiga. Els 5 rangs més alts són:
  1. Yokozuna (Gran Campió)
  2. Ozeki (Campió)
  3. Sekiwake
  4. Komusubi
  5. Maegashira

Ser Yokozuna és un immens honor, ja que se’ls considera símbols vivents del sumo. És per això que és preferible deixar vacant una plaça de gran campió si no hi ha cap candidat prou clar per merèixer tal honor. Els Yokozuna mai poden baixar de categoria, encara que tinguin una actuació pobra durant un torneig.
Si un continua amb mals resultats, el què s’espera és que es retiri. Per arribar a yokozuna cal haver guanyat dos tornejos consecutius tenint el rang de ozeki.

Com es fa un lluitador

Per convertir-se en lluitador de sumo hi ha una sèrie de passos. Els aspirants han de pasar unes proves durant l’època del Gran Torneig. Han de ser persones sanes, que tinguin una bona educació, menors de 23 anys, d’almenys 1,73m d’alçada i de com a mínim 75kg.
Un cop acceptats, han de passar 6 mesos en un centre d’entrenament prop de l’estadi de Tòquio, on aprenen moviments rudimentaris, tècniques de sumo i a més, medicina esportiva i cal·ligrafia entre d’altres.

És també tradició que cada rikishi triï un nom poètic de sumo per competir, i és amb aquest nom que se’l cridarà a pujar al ring.

Un europeu que va fer història

Fins ara només 1 europeu ha aconseguit fer-se amb la Copa de l’Emperador. Es tracta del búlgar Kaloyan Stefanov Mahlyanov, que competeix amb el nom de Kotooshu. Va debutar en el sumo l’any 2002 i el 2005 va aconseguir el rang de ozeki (campió). L’any 2008 va fer història al guanyar la Copa de l’Emperador.

És molt popular al Japó, i sovint fa anuncis a la televisió d’una marca de iogurts que es diuen “Bulgaria”. Per això a vegades es refereixen a ell com a Yoguuto (que seria “iogurt” dit a la japonesa).
També, com que és considerat un home atractiu, molta gent es refereix a ell com el “David Beckham del Sumo“.

Si teniu curiositat, podeu veure més informació d’ell aquí.

.

.

Curiositats

  • Els lluitadors pertanyen a una “casa” (heya) on mengen, s’entrenen, dormen i viuen en comunitat amb altres companys rikishi.
  • La dieta especial anomenada chankonabe que segueixen els lluitadors de sumo va enfocada a guanyar o mantenir pes, ja que no hi ha cap límit en aquest sentit ni distinció de categories per pes. Per tant pot passar que en un combat s’enfrontin dos contrincants on un dobla el pes de l’altre.
  • El rang d’un rikishi determina l’estil amb què s’haurà d’arreglar els cabells. Els rangs més baixos se l’adornen amb paper com es feia antigament, cosa que s’ha conservat no només per tradició sinó també perquè serveixen com a protecció del cap en cas de caigudes.
  • De la mateixa manera que existeix un ranking pels lluitadors, també n’existeix un pels àrbitres, i lògicament només els de rang més alt (tate-gyoji) poden oficiar un combat on hi hagi un yokozuna. El rang del gyoji es pot determinar pel color de la borla que penja del seu ventall i també per la manera com va calçat.
  • En el cas concret d’un tate-gyoji, la borla del ventall és lila o bé lila i blanca, portarà mitjons japonesos, anomenats tabi (amb el dit gros separat dels altres) i calçarà zori, sandàlies de palla. En tots els altres casos, van descalços.

Si us heu quedat amb ganes de saber més curiositats, de descobrir més simbolismes o de conèixer alguns dels rituals del sumo, no us perdeu la segona part d’aquest reportatge, que sortirà properament.

9 respostes a “Sumo (1ª part)”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *